Aquesta setmana, mitjançant una companya d'un altre centre penitenciari, es va posar en contacte amb mi una alumna de batxillerat que està realitzant el treball de recerca sobre els delinqüents sexuals reincidents. La pregunta que em feia, com a educadora que havia estat 4 anys treballant amb aquests interns era la següent:
Quines podrien ser el conjunt de mesures en diversos àmbits, que farien disminuir la reincidència dels delinqüents sexuals? Déu n'hi do. Afortunadament m'ha fet reflexionar sobre la tasca que es duu a terme i després de diferents conflictes amb mi mateixa vaig elaborar el següent escrit. Com sempre, està obert a consideracions, opinions, queixes, comentaris...
Cal tenir en compte que els delictes sexuals no tenen un origen ni causalitat comuna sinó que en cadascun dels individus intervenen diferents factors. És per això que determinades mesures poden ser factibles i útils en alguns casos però en d’altres no. Per exemple, si l’origen del delicte sexual és una acusada misogínia (animadversió cap a les dones) no s’hauran d’aplicar les mateixes polítiques que en el cas dels individus pedòfils (aquells que mostren desig sexual pels menors d’edat).
Un dels primers passos és el tractament que duen a terme dins del centre penitenciari. Es tracta d’un programa voluntari però tot aquell individu que no es sotmeti a ell no podrà gaudir de sortides a l’exterior fins al dia de la seva posada en llibertat. Fins i tot aquells que es considera que poden reincidir en una alta probabilitat, es pauten les sortides o directament es neguen. Aquesta mesura que ja s’aplica des de fa uns anys, ha demostrat la seva eficàcia reduint en un tant per cent molt elevat la reincidència.
Un dels elements que no solen ajudar gaire en la rehabilitació d’aquests interns són els mitjans de comunicació. S’hauria de procurar que la informació que donessin fos veraç, acurada i fidel ja que en el cas dels agressors sexuals, les informacions errònies i malintencionades provoquen rancúnia, odi, impotència, rebuig... emocions que no ajuden a la seva tornada a la llibertat i al seu procés de rehabilitació.
Una de les mesures que de forma cíclica s’ha plantejat és la castració física o química però aquesta és una opció només viable en alguns casos. Hem de tenir en compte que molts dels agressors tenen una necessitat de fer mal a l’altre persona, d’humiliar-la, de sotmetre-la. El fet de no poder-ho fer amb el membre viril no implica que no es cerquin altres formes (armes blanques, bats de beisbol, eines de bricolatge, el propi cos...). Per altra banda, la castració química és voluntària i es necessita d’una presa diària per poder mantenir els efectes; el seu funcionament, a nivell hormonal, és similar al de la píndola anticonceptiva femenina, per la qual cosa, en el moment en què es deixa de prendre (encara que només sigui un dia) hi ha risc de reincidència.
L’entorn social / familiar del que ha complert condemna per agressió o abús sexual és fonamental per disminuir el risc de reincidència. Si la persona es troba sense cap mena de suport o amenaçat per l’entorn, genera unes actituds defensives i ofensives que augmenten la necessitat d’exterioritzar d’alguna manera, sent l’agressió sexual la que coneixen i acaben aplicant. Informar adientment a la família o entorn social evita situacions ansiògenes que de res ajuden a la reinserció social de l’agressor.
Un element considerat com a molt positiu són les teràpies externes. Actualment i des de fa uns anys, es duen a terme sessions grupals mensuals amb aquells interns que de forma voluntària s’hi volen afegir. Es tracta d’un recurs gratuït que ofereix el Departament de Justícia i al qual assisteixen individus que actualment estan complint presó per delictes sexuals (acompanyats dels seus professionals de referència), interns que estan gaudint d’un 3r. Grau, és a dir, que només pernocten al centre penitenciari i aquells que es troben en llibertat condicional i definitiva. Es tracta d’oferir un espai de diàleg, teràpia i comunicació per tal de treballar aquelles situacions de risc que es troben en el dia a dia i com ho treballen per tal de no reincidir. Són sessions que fonamentalment duen a terme els propis interns i que estan conduïdes per psicòlegs experts en el tema.
Alhora, es podrien plantejar teràpies individuals amb psicòlegs experts, però s’ha de tenir present que un tractament d’aquestes característiques hauria de tenir caràcter voluntari per la qual cosa la pròpia conscienciació de problema seria fonamental.
Tant en el cas de les teràpies grupals com individuals venen determinades pels components patògens que alguns dels agressors reincidents mostren. En el casos d’agressions puntuals amb úniques víctimes, els factors que afavoreixen i faciliten l’acció poden venir donats per motius molt dispars: determinats valors socials, abús d’alcohol i drogues, mala interpretació de la realitat (el que es coneix com distorsions cognitives), dificultat per relacionar-se amb el sexe contrari, manca de suficients habilitats personals i socials, errònia canalització de les pròpies emocions... En molts dels casos dels agressors reincidents es posen en joc patologies psicològiques que precisen d’un tractament mèdic adient.
A nivell judicial es podrien determinar determinades accions dirigides a tenir un control d’aquells individus que es considerin que el risc de reincidència és més elevat mitjançant presentacions a les comissaries o als jutjats tal i com ja succeeix en aquells interns que gaudeixen d’una llibertat condicional.
La integració laboral / l’ocupació del temps lliure també és fonamental en aquests casos. La vida laboral normalitza i socialitza a l’individu, fet que facilita la creació i consolidació de llaços emocionals amb les persones de l’entorn; de la mateixa manera, participar en activitats d’oci ajuda a mantenir uns hàbits saludables i d’ocupació que afavoreix deixar enrere actituds marcadament antisocials i adoptar mecanismes de socialització socialment acceptats.
Según él, en los centros penitenciarios se trabaja mal ya que no hay coordinación, los medios son escasos por no decir insuficientes, los planteamientos no siempre van de la mano de la coherencia y la lógica... no sé mucho del resto de ámbitos de la educación social pero creo que estos calificativos podrían definir a más de un campo de actuación... ¿o me equivoco?
