Quan molts de nosaltres vam estudiar la carrera,
no es contemplava aquest àmbit com a factible per desenvolupar la tasca
professional. Un/a educador/a social a l’escola? Conviure i combinar el treball
d’un/a mestre/a amb l’educació no formal? Impensable.
Per sort això ha canviat i cada cop més escoles
demanden i valoren aquesta figura, com l’Escola Cultura Pràctica, de Terrassa.
Però no tot són facilitats: encara queden els que no entenen que l’acció
educativa “sempre es construeix sobre la relació interpersonal entre educador i
educand”, encara que els objectius específics i les metodologies aplicades
siguin divergents (‘Educació Social i
Escola’, Revista d’Intervenció Socioeducativa de Pere Tarrés, nº32, 2006)
A més, cal entendre que ‘ensenyar’ i ‘educar’ no
són el mateix però són accions que es complementen en les institucions
educatives i, per tant, estan condemnades a entendre’s tot plantejant-se la
validació competencial com objectiu genèric a assolir.
Tinguem present que “l’educació traspassa les
parets de les aules i passeja per tota l’escola en formes diferents als
continguts curriculars. L’educació camina pels passadissos, pels jocs al pati,
per les reunions (…) de mares i pares, per la planificació i implementació de
projectes innovadors i per les reunions per acordar marcs de convivència
escolar. Fins i tot es destil·la intenció educativa en el moment d’entrar i
sortir de l’escola. I és en tots aquests espais on l’educació social té molt
per aportar des de l’experiència d’una professió consolidada en espais
d’educació no formal.” (Òscar Martínez a
‘L’Educació Social ja existeix a l’escola’, 2016)
Però no oblidem que com a professió consolidada
cal reclamar funcions, mitjans, espais i metodologies pròpies. L’educació
social intervé de forma natural en situacions de vulnerabilitat amb
plantejaments de prevenció i d’actuació coordinada i no podem, per tant,
conformar-nos en respondre a requeriments d’urgència.
Entenem la complexitat social actual i el
desbordament de situacions disruptives que es generen en el dia a dia de l’aula però per
això es requereix d’una escola amb plantejaments disciplinaris sòlids. En
aquest context l’educació social ha de poder abordar aquelles problemàtiques i
dificultats extracurriculars que afecten al correcte desenvolupament del menor
com alumne/a i com a ciutadà. Això implica determinar els components bàsics de
l’escola renovada que necessitem. En concret, Jaume Funes indica alguns en
l’article publicat al diari Ara el 2016: “una escola només és veritablement
escola si (…) està pensada per facilitar la infantesa, el desenvolupament, la
curiositat per saber, el descobriment del món i dels altres en un entorn
concret, en el qual diferents adults eduquen; (…) una escola és escola si a
dins hi són totes les infanteses (…), totes les seves diversitats vitals, on
tots són de diverses maneres bons alumnes i el que preocupa als pares és el
grup, l’aprenentatge cooperatiu, el descobriment diari de la diversitat; (…)
una escola és nova i bona si pares i mares poden entrar-hi i mestres i
professors sortir-ne. Si uns i altres comparteixen currículum, vida i educació”.
L’educador/a
social, per tant, ha de contribuir a posar la mirada sobre el noi o noia
i no només amb l’alumne/a. En aquesta renovació, la nostra professió ha de
tenir un paper protagonista, actiu, innovador i vinculant.
Montserrat Sánchez
Educadora social a Fundació Main
